No se m'acudeix millor recepta per expressar amor a la terra (o del bocí de pais que em pertoca) que el fricandó tal i com el feia la mare i com jo el vaig aprendre d'ella i li vaig cuinar quan ella ja no podia. I aquesta és la meva contribució a l'Enfogona't 4: la hispanitat.
De receptes de fricandó n'hi ha moltes, però aquest cop no posaré cap enllaç. Així es com me'l van ensenyar i aixi l'explicaré. Necessitarem:
1 kg de llata de vedella tallada fina
1 ceba
2 tomaquets madurs
farina blanca
50 gr de moixernons o cama-secs
sal i oli d'oliva
En primer lloc salem i enfarinem la carn i la fregim en una cassola de terrissa o ferro amb oli d'oliva. Quan estigui una mica daurada per les dues bandes la retirarem i la deixarem a banda.
En el mateix oli, sofregirem la ceba tallada a mitges llunes i quan comenci a estar cuita afegirem el tomàquet ratllat. Els tomaquets han de ser petits ja que no en demana massa. Si son grans, en posarem nomes un.
A banda posarem els bolets secs a remullar en un bol d'aigua. No n'hi ha d'haver massa aigua. Els deixarem com a mínim un quart d'hora, però amb preferència mitja. Un cop estiguin hidratats, els colarem i reservarem l'aigua que haurà agafat un color marronòs.
Un cop fet el sofregit i a foc lent, hi tornem a posar la carn i tapem la cassola per aconseguir que la carn "sui". Quan han passat uns minuts hi afegin l'aigua dels bolets colada amb un drap, per treure tota la terra que hagi pogut quedar.
Aqui comença la coccio lenta. Es deixa el foc molt baix i la cassola tapada, deixant que vagi fent el "xup-xup". Si cal afegirem una mica d'aigua segons demani. La salsa s'ha d'anar lligant amb la farina que va deixant anar la carn i ha d'agafar un punt de viscositat.
La meva mare ho deixava coure 1,30 hores a foc molt baix. Quan havia passat una horeta hi afegia els bolets hidratats i ho deixava coure una mitja hora més. I ja està. La carn es desfeia a la boca, la salsa estava de sucar-hi pa, i millorava si es feia d'avui per demà. Accepta carmanyoles, congelats i és un plat que sempre ve de gust quan arriba la tardor.
I per la Banda sonora la canço Tomorrow del musical Annie. A la mare li encantaven els musicals i aquesta canço, optimista i tan cursi que és encantadora, em fa pensar en ella. A la mare de la Patti Smith també li deuria d'agradar, ja que li va dedicar aquesta versió poc ortodoxa en el seu disc Land (1975-2002). I això demostra que les llegendes del rock també tenen mare !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada