A casa, era plat de festa grossa. La meva mare els brodava i la meva sogra també. Però és un d'aquells plats que han caigut dels menús, substituits pels omnipresents macarrons a la pseudo-bolognesa. Una explicació és que sembla mes facil trobar carn picada que cap de costella de porc, pero a qualsevol carnisseria en tenen.
És un plat que apareix als receptaris mes tradicionals. El trobem al Gran Llibre de la Cuina Catalana del Josep Lladonosa i tambe en blogs de referència com el Cuinar és generòs: Fideus a la cassola amb costella . Cada familia te la seva manera particular (afegint pebrot verd a bocins, utilitzant llard enlloc d'oli..) però jo he optat per la fòrmula de casa.
Necessitarem
400 gr de cap de costella de porc
Una ceba
4 tomaquets madurs
500 gr de fideus del 4
150 gr de pèsols
Per la picada
2 grans d'all
Julivert
Un grapat d'avellanes torrades
Un boci de pa torrat
Sofregim la costella en una cassola de fang o ferro. Quan la costella esta enrossida, afegim la ceba picada ben fineta. Quan esta una mica cuita hi afegim els tomaquets madurs ratllats. Hi afegim sal i un polsim de sucre i deixem que es faci el sofregit a foc ben baix.
Quan el sofregit esta fet, hi afegim els pèsols i els fideus -que han de ser com a mínim del numero quatre- i ho anem remenant per a que s'impregnin del gust del sofregit.
Els cobrim amb aigua bullint i els deixem a foc fort una estona. Llavors afegim la picada que haurem fet amb l'all, les avellanes, el pa torrat i el julivert i ho deixatarem al suc dels fideus. Acabem el temps de coccio a foc mes baix. Els deixem reposar i .... a taula
Podem substituir l'aigua per brou, pero la costella ja li dona prou gust.
PD: despres de llegir els vostres comentaris he afegit "a la cassola" al títol del plat. També ho deien aixi a casa :)
I a la Banda Sonora, una canço que també em porta un munt de records: One Day in Paris dels canadencs Martha and the Muffins (This is the Ice Age, 1981)
Això dels fideus era ben tradicional a les cases catalanes. Ma mare feia els millors (llogicament :) ) i en deia "fideus a la cassola". Per sort ma germana en va aprendre la recepta i encara avui els fa tot sovint. Una bona tradició a mantenir..
ResponEliminaUn plat tradicional i molt senyor, Laura! És un dels meus plats preferits. I amb pèsols, com ho has fet tu! Petonets, guapa.
ResponEliminaA casa també es diuen fideus a la cassola i...fa molt temps que no en fem!!! Potser que m'hi posi perquè fan una pinta!!!! :)
ResponEliminaDons jo, en faig a sovint i amb costella... A mi m'encanta escurar la carn de la costella...
ResponEliminaVisca els plats tradicionals!!!
Petonets.
Un plat tradicional i molt bo, jo el faig gairebé igual però sense els pèsols. No tenim que perdre les receptes de les avies.
ResponEliminaPetons
A casa (fideus a la cassola) hi afegim un xic de salsitxa torrada amb el cap de costella. Així queda un plat únic del tot sòlid. A vegades, també, hi afegim una mica de formatge ratllat en el moment de servir-los però potser és gula..
ResponEliminaQuina gana que m'ha entrat ... bufff !!! podrien caure durant el cap de setmana :)
ResponEliminaMoltes gràcies per compartir !!!
El fideus a la cassola m'encanten!!! I t'han quedat super genials!!
ResponEliminaTens tota la raó, aquest és un plat que ara es fa molt poc i és una llàstima perquè està deliciós (millor que els macarrons). La meva sogra els cuina amb pebrot verd i ara fa poc ens va preparar un bon plat. Boníssims!
ResponEliminaFa segles que no faig a la cassola!! I mira que m'agraden. Ara fa dies que a casa me'ls demanen... d'aquest cap de setmana no passa!!
ResponElimina